Autocrítica

Quan tot està dit, un ja no sap què dir. Ja no sap què fer, o què deixar d fer.
Hom es planteja si realment és el missatge allò que falla, si ell mateix, o bé el receptor. Poder fins i tot la mancança d'aquest últim.
Parlar per les parets és frustrant. Sobretot si les parets et contesten q "sí" a tot...
Sovint es confòn "aptituts" amb "actituts", oblidant l'importància que té la segona, imposant-se sovint a la primera. Tot és "cocu". Bé, de fet és "cocu", però sobretot GANES!

Un mateix s'exigeix, es creu capaç, fa aflorar les ganes i visualitza que ho pot aconseguir. Si multipliques aquesta "actitut" per 15 (ni 5, ni 12. 15!) les "aptituts" surten d'allà on poden, i el resultat és evident.

On ens travem? Diría que estem entre les "ganes" i "l'actitut". Poder el problema no és veure què fem malament, allà on ens "perdem"; sinó tenir aquesta necessitat interna de superació, de dir "cullons, jo no és q en sàpiga, sinó que vull i sé q puc!". Poder el problema és no voler buscar solució, sinó esperar que aparegui sense canviar res.

Solos no podemos, juntos invencibles.