Inside

I ara, que l'habitació està núa, que tot està en silenci, i  tothom ja ho sap... Em quedo mirant aquestes 4 parets, que han estat casa meva durant 2 anys; i que les sento meves fa més de 10.
Les miro i recordo tot el que hi he viscut; fora i a dins... Moments bons, i per suposat, també de dolents.

Aixecar-me, i tancar la porta... Costarà.

Gràcies "J", per tot.
Principalment per ser-hi fora; però també per impulsar-me a viure l'experiència desde dins.

12 de Maig de 2o12, St.Gregori;
4o minuts i això s'acaba.

...Estem fora.

"S".

Tú, Jo, Nosaltres.

Et visualitzo mirant-me per primera vegada. M'imagino com, quan i on serà el primer petó. Penso com ens adonarem que volem apostar l'un per l'altre... Com començarem a construïr un "Nosaltres" de la mà.
...Després m'entra la por; al pensar si ja t'he trobat i t'he deixat marxar; o si ens tenim davant cada dia i cap dels dos se n'adona.


De petits ens invaeix el dubte de si trobarem a la persona ideal per acompanyar-nos en el viatge de la vida; que ens estimi, que ens cuidi, ens entengui i visualitzi un projecte en comú.
De grans ens hi trobem, que la por no és trobar a la persona, sinó més aviat saber-la veure.


Avui en dia, que tots estem tant obsessionats en viure apassionada i descontroladament, em pregunto:
De debò s'ha deixat de banda el viure certes coses amb tranquil·litat, i sobretot, centrats en una sola persona?

M'hi nego.
Seguiré defensant que és maquíssim; i sobretot: estaré alerta.

On no arriben les paraules...

Fa unes quantes setmanes que la vida se m'està re-ordenant soleta. M'hi adapto, i no em queixo. M'agrada allò que m'està oferint, per tant, la deixo fer...

Si mal no recordo, fa un temps parlava del retrobament amb una vella i bella amiga: l'estabilitat. Així doncs, no trobo paraula per definir el que he aconseguit sense adonar-me'n, aquests últims 9 mesos... i els que s'encarrilen!! 

Gràcies. M'ho mereixia, i ja em tocava.

D'altra banda, tinc aquell nus a l'estòmac de quan tens por de la bona; de la que et fa dibuixar un somriure a la cara; de la que et fa començar quelcom nou amb il·lusió, i amb optimisme del de debó.

El procés ha estat lent, però confío que el trajecte sigui llarg, i bonic... El penso disfrutar al màxim. Ja ho estic fent.

Bé podria semblar que aquest escrit és un balanç, ara que es posaràn (si no ho han fet ja) tan de moda, per allò d'acabar l'any i posar-nos a pensar en el camí recorregut al llarg d'aquests 12 últims mesos; però no.

Ha donat la casualitat que tot ha vingut rodat. Apurant, com si l'any 2o11 volgués deixar-me un bon gust a la boca.

I de fet, ja que hi sóc... El balanç és bó.

He guanyat més que no pas he perdut, per tant... Quedo satisfeta.

Tranquil·la

Avui algú m'ha preguntat com estava, i me n'he adonat que la millor (i més fàcil) paraula per descriure-ho era "tranquil·la". No he dit cap mentida, simplement no he profunditzat.

M'he estalviat de dir-li totes les voltes que em dóna el cap durant el dia, d'un temps cap aquí. M'he estalviat, també, que se'm dibuixa un somriure i se'm gira la panxa perquè sí.

...Que no importa com estigui el món per fora, perquè si paro quieta 2 segons, el meu s'arrecla quan sorprenc a algú mirant-me com si fós la primera vegada que em veu; i un somriure mal·lèfic s'apodera de mi mentre penso "m'encanta".

Com deia, últimament estic molt tranquil·la.

Gràcies. Perquè encara no sé Com, ni sé Quan, però Gràcies.

"Mana tú"

Sempre he tingut la sensació de conèixer-me força, de tenir clar què vull, i fins on es pot arribar per tal d'aconseguir-ho. També he tingut aquells girs d'estòmac, i els típics pressentiments en moments clau.

Un amb 26 anys creu tenir la capacitat de sorprendre's amb un mateix, una mica superada. Sembla estar tot en ordre i encaminat... Però mai es planteja que més de 10 anys es puguin capgirar sense adonar-se'n.

Aquestes últimes setmanes he pogut parlar amb alguns de vosaltres sobre el tema, i la majoría ho defineix com "normal", i aquí és on m'agradaria entrar; perquè tot i la relativa "normalitat", aquí ningú s'ha posat a analitzar lo "xocant" que pot arribar a resultar per hom el Reset que implica per el cervell, i per al propi òrgan... 

Avui algú m'ha preguntat si estava trista, i he respost que no.

...Doncs sí. Estic trista perquè em frustra pensar que de sobte tinc por.

I de cop no sé on hem estat aquest temps. Ni on som ara.

Em fas somriure

...Desde dins.
Vens i vas, però a mi tan m'és. Quan hi ets, buff... Santa paciència; però quan no hi ets, desitjo que tornis.

Al llarg de la vida diuen que ens creuem amb moltes persones que ens marquen, però crec que dins d'aquest grupet, hi ha qui et marca més que la resta; aquestes crec que es nota desde el primer moment que creues una mirada, un somriure... I la cosa s'afiança quan passa el temps.
Tot i que poder no ho arribem a admetre mai.

Amb tú no sabria dir si va ser així o no, perquè, la veritat no ho recordo... Però si et serveix de consòl, no m'imagino mirar-te als ulls i pensar que no ho tornaré a fer mai més.

Deixa'm que et digui que ets odiós. Deixo que em fagis la guitza.
Però vull que sàpigues, que sense voler ni ser-ne conscient, t'has convertit per mi en algú força important.

Estàs i estaràs ben endins.

Manifest...

Manifestaré aquí que se'm fa difícil. Manifestaré que vull arribar a un punt de normalitat, superant la cordialitat... La meva meta no és la cordialitat, és molt més.
És parlar de tot, tenir la benentesa que teniem, la llibertat de parlar, de riure i de fer bromes; però ara no puc.

Forma part d'un procés, pel que sembla, força més complex que la propia voluntat de voler-ho aconseguir.

No ho esguerris diguent-me coses que em fan mal, i menys si són falses. No cal. No ho esguerris fent coses que escapen a les intencions netes. No ens fem mal. No fem d'això una batalla.

Fem d'això un procés, i ens tindrem per sempre.