ZAK...

No és que et vulgui escriure una carta personal, però suposo que és el què acabarà resultant...

Vas marxar fa anys, allò que vam viure es va transformar, provablement en un dels records més bonics que tinc de la meva vida. Innocència, ignorància, despreocupació i llibertat. Aaay l'amor d'infants (i no tan!).
Ningú espera que anys després et retrobis i t'acabin diguent "con lo enamorado que estuve de tí..!!", però Déu meu com et canvia tot, així d cop =) Gràcies.
San Antonio nos tiene que ver de nuevo, algún día ;)

També es podria parlar de tots els llocs que ens van veure junts a tú i a mi. Jo encara m'emociono quan penso en aquell dia a l'Estartit. Tú pots fer vida normal i que jo no passi pel teu pensament ni un sol moment, però a mi em passa el contrari, espero que ho trobis bé. Tan abans, com ara, com sempre, saps que treuré la cara per tú. I en trencaré si arribés el cas. No en dubtis mai. Les coses han canviat, tot ha canviat. Però jo segueixo sense canviar-te per res.

I ara que parlem de canviar... Podriem tallar gel últimament entre tú i jo, oi? Els homes us passeu la vida sommiant i diguent que voldrieu a una dona decidida, amb iniciativa, activa i amb caràcter. Però que no us passi mai, eh! Perquè us tireu enrera a la mínima. Saps? Poder tú t'empasses l'argument de "mai t'he donat bola", però jo no, company. Ni jo, ni la gent que durant aquest període de temps ha vist certes coses.
Ha arribat al punt que no m'importa, simplement se m'escapa un somriure mal·lèfic i un "no saps allò que et perds". Per ser cregut, no ets tan guapo. Però saps què?... En el fons ets l'insegur que sé que ets.


Un petó ben fort. Per tú, per tú, i per tú.