Un amb 26 anys creu tenir la capacitat de sorprendre's amb un mateix, una mica superada. Sembla estar tot en ordre i encaminat... Però mai es planteja que més de 10 anys es puguin capgirar sense adonar-se'n.
Aquestes últimes setmanes he pogut parlar amb alguns de vosaltres sobre el tema, i la majoría ho defineix com "normal", i aquí és on m'agradaria entrar; perquè tot i la relativa "normalitat", aquí ningú s'ha posat a analitzar lo "xocant" que pot arribar a resultar per hom el Reset que implica per el cervell, i per al propi òrgan...
Avui algú m'ha preguntat si estava trista, i he respost que no.
...Doncs sí. Estic trista perquè em frustra pensar que de sobte tinc por.
I de cop no sé on hem estat aquest temps. Ni on som ara.
Com es clama per les xarxes socials, "Tot és relatiu, i només el vodka Absolut"...
ResponderEliminarmirar-se al melic i pensar que s'està de tornada d'algun camí, que ja l'hem fet, independentment de l'edat i experiència que tinguem, ens indica que no estem de tornada, sinó que mirem enrere. L'experiència i el coneixement en aquesta vida sempre es troben caminant endavant.
Evidentment, com molt bé dius, no saber on som, ens fa por.
No obstant, és molt necessària per saber que no ens podem aturar, que cal seguir caminant.
:D